dimecres, 7 de novembre de 2007

Pluja de records...




Era un dia d’estiu i jo tornava massa prompte a casa.

Per l’agost el corral de casa es fa molt atractiu, les fulles que l’abracen a l’hivern semblen cridar-te a l’estiu ,desde la porta de cristall que empresona aquella jungla salvatge de brassos florits, amb una veu dolça i misteriosa que diu:

- Vine amb mi...

Himnotitzada, vaig tindre la necessitat d’allargar , de nou, l’arrivada al meu destí (la meva habitació) . I com duia fent tot l’estiu em vaig deixar dur pel misterios cant del corral que m’arrastrava sense esforç als seus brassos.

Quan travessava la jungla, perseguint el camí de flors caigudes d’aquell cel verd , vaig entropessar, de sobte, amb el somriure de la meva germana que reia com una botja i sense dents i més lluny ...jo! grunyint com una fera amb selles furioses i nas arrugat treia els dents (que jo si en tenia, aleshores) amenaçadora.

Semblava que al corral havien plogut records.
Milions de records estesos al terra, altres amuntegats en caixes envellides i allà a la taula, construint una piràmide de records, eren els meus pares, dirigint el bombardeig de imatges i records que sofria el corral. Divertits jugaven amb el temps. Anaven enrrere, tornaven abant.

Aquella explosió de records a la memòria els feia somriure i no podien evitar que alguna llàgrima se’ls escapara.

Imitant gest seriós vaig preguntar divertida.

- Què feu?

Mon pare, somrient, em va contestar seriós.

- Guardem la història de la teva vida.